L'educació social davant els reptes actuals

L’eduació social davant dels reptes actuals
Revista Illacrua, Nº 140, pàg. 18-20, (ISSN: 1137-3083), Barcelona, 2006

Xavier Orteu
Marta Venceslao


El nostre temps està sotmès a profunds i accelerats processos de transformació que redibuixen les anteriors estructures econòmiques, polítiques, socials i culturals, abocant-nos a un complex nou ordre mundial. La societat actual ve marcada pel retrocés del públic i el polític davant l’empenta d’una lògica d’un capitalisme que pretén fer mercat amb l’educació, la cultura, la sexualitat (1). Es tracta d’un moment històric en el que prendre part del social està vedat a amplis sectors de la població, en el que la participació social es redueix amb freqüència a pagar impostos, i inclús el mateix concepte de ciutadania es converteix, en certs aspectes, en l’arquitecte d’una desigualtat social legitimada. ¿Quin paper juga l’educació i en particular l’educació social en aquest controvertit moment? En un escenari regulat per dinàmiques mercantilistes, ¿de quina manera pot contribuir l’educació en la consecució de majors quotes de justícia social? ¿Quins són els desafiaments dels educadors del segle XXI?

Abans de plantejar qualsevol abordatge a aquestes qüestions, clarifiquem l’escena en la que ens trobem. El malestar social d’una part dels joves francesos expressat amb la crema de vehicles ens pot servir de marc de reflexió. El primer que ens hauria de cridar l’atenció és el desconcert del discurs polític. Desconcert que es fa visible en l’anàlisi que fan al respecte. Veiem com les classes dirigents no encerten a explicar per què d’aquest descontent que s’ha traduït en un conflicte social de grans dimensions. Es limiten a atribuir les causes del conflicte a l’atur i a l’origen extracomunitari d’algunes de les famílies d’aquests joves. Sembla que busquen una resposta a través de l’imaginari col•lectiu. I ho aconsegueixen. La imatge ens ve al cap amb molta facilitat, i posa nom al problema: joves a l’atur d’origen immigrant. La resposta de les elits de la política i de l’economia consisteix en sostenir el somni de la plena ocupació com revulsiu contra el creixent descontent social. Així. Les porpostes s’adrecen a flexibilitzar l’accés al treball i al respecte a la diferència ètica-cultural. Lluny de resoldre, el reiteren fent més evident la ceguera: en el context social i en les condicions actuals potser el treball ha deixat de ser un integrador social per passar a ser un mecanisme de marginació.

Val la pena recordar un aspecte que ha passat desapercebut per la majoria dels mitjans de comunicació: gran part dels joves que han participat en les protestes franceses estaven assistint o ho havien fet a programes de caràcter laboral, prelaboral o formatiu. Programes que en el seu moment es van pensar per tal d’omplir el buit generat pel fracàs i abandonament escolar. De fet, la assistència a aquests programes va ser la resposta que en el seu moment es va donar per facilitar el trànsit de l’escola al treball, trànsit a l’edat adulta que per a algunes persones havia quedat tallat.

Es fàcil comprovar que algunes d’aquestes alternatives només han aconseguit desplaçar el problema que ens torna ara amb major virulència. No només no s’han reduït les desigualtats socials, sinó que a tenor de diferents anàlisi, estan augmentant de manera alarmant. I amb elles un malestar que es desvincula del seu contingut redistributiu, desviant la seva expressió de l’àmbit polític (2). Algunes de les explicacions eduïdes, redueixen el problema a una qüestió d’ordre públic. En aquesta línia de criminalització no es descabellat pensar que el següent pas sigui un augment de la població penitenciaria o de la conformació de noves “classes perilloses”.

Hi ha especialistes que apunten que el més preocupant dels disturbis esdevinguts a França és que només serviran per a precaritzar més la situació. De fet amb la proposta del CPF (Contracte de la Primera Feina) estem assistint a les primeres reaccions que poden anar seguides, per exemple, de mesures com rebaixar l’edat per a disposar del certificat d’estudis; per endurir el control policial; per retallar les prestacions socials o per patologitzar els comportaments descrits com “antisocials” (3).

Desgraciadament, moltes de les propostes des del camp social i educatiu es veuen arrossegades per aquest tipus d’inèrcies. En elles no només els joves, sinó els propis educadors quedem atrapats. Nombrosos programes han acabat essent espais de control i contenció enlloc d’un trampolí per a la promoció i la participació social. Els professionals es troben desorientats per la pèrdua de referents socials i corren el risc de quedar paralitzats , de transformar el que hauria de ser una aposta per la inclusió, en un dispositiu-gueto, on els educadors passen a ser vigilants i controladors socials. En aquest punt la nostra responsabilitat és ineludible.

Aquests símptomes haurien de ser suficients per advertir, a la societat i als educadors en particular, que en realitat el malestar respon a causes més profundes i estructurals. Que està passant quelcom en un “altre lloc”. Hauria d’advertir-nos de que enlloc de simplificar el problema buscant solucions més o menys mecàniques que apunten a una necessitat d’ocupar a aquests joves, hauríem de ser capaços d’interrogar-nos pel seu descontent.

Davant la pregunta ¿què pot fer l’educació social davant els actuals fenòmens de malestar social? Hem, en primer lloc, encabir la nostra pràctica lluny de les inèrcies de control ; saber quin és el nostre lloc, situar-nos davant del problema per –al menys- no contribuir a augmentar-lo. Potser hem de començar deconstruïnt la idea que la falta de treball és la causa al voltant de la que giren tots els problemes socials. Podríem situar la qüestió, tal i com Beck (4) suggereix, en la falta de dignitat de les propostes que es fan als joves francesos i que podríem extrapolar a altres projectes educatius.


I es que des de l’òptica de l’educació social entenem que la dignitat té a veure amb unes determinades condicions d’accés al social i cultural ampli. Condicions dignes equival a condicions des de les que és possible que cada individu participi dels mecanismes de promoció i circulació social. Quan les polítiques que s’apliquen no estan emparades en “drets ordinaris” en realitat s’està regulant la discriminació i no permeten igual dignitat a tots els subjectes de dret (5). És en aquest punt des de el que l’educació social pot fer algunes aportacions. A saber: ¿com articular propostes que situïn a la persona en el lloc de subjecte de dret?

Cal diferenciar dues possibilitats d’actuació per a l’educació social amb efectes absolutament contraposats. Aquestes dues posicions tenen que veure amb el lloc que es dona al subjecte de l’educació en elles. Més concretament, podríem dir, que tenen que veure amb el marc de referència que es pren per atorgar un lloc a la persona. En relació a un horitzó de ma d’obra o en relació a un horitzó de ciutadania plena.

En el primer cas, actuacions que donen al subjecte el valor de “resta social”. Ens referim als anomenats “exclosos socials”: aquells dels que no s’espera que produeixin ni consumeixin. Aquestes dinàmiques entenen la participació de la persona com un servei social. Com l’assistència en un determinat dispositiu que, enlloc d’oferir instruments d’apropiació i transformació del context actual, entretenen, encasellen i controlen. Podríem ubicar aquí els programes als que abans hem fet referència.

En el segon cas, actuacions que tracten a l’individuo com subjecte de dret, amb totes les seves conseqüències. Violeta Núñez, en el XVIè Congrés Mundial d’Educadors Socials celebrat proppassat mes de novembre a la ciutat de Montevideo, deia al respecte que són serveis concebuts com el dret de tot ésser humà a prendre part de la cultura plural de la seva època. Drets que “van más allá de los derechos sociales clásicos, pues se incardinan en un imperativo ético: más allá del derecho a la subsistencia, se trata de dar forma al derecho a la utilidad social; de considerar a los ciudadanos como actores y no sólo como personas deficitarias a las que hay que auxiliar. (…) Los llamados derechos de integración no sólo afirman el derecho a vivir, sino a vivir en sociedad; consideran a los ciudadanos como miembros con derecho a un lugar social, es decir, con los derechos y las obligaciones que crea la participación en esa vida social”.

Arribant al final d’aquest breu recorregut recordem a Arendt (5) al constatar que les crisi són una ocasió per a fer caure les màscares i els prejudicis. No és nou plantejar-se el sentit de les coses justament quan estan en crisi. Són una oportunitat per enfrontar-se a la clau dels problemes. Podem dir, que en el cas que ens ocupa, aquesta crisi es planteja en relació a la desaparició del sentit de transició al món adult articulat a través del treball i d’un cert horitzó d’inclusió social. Aquesta crisi ens obliga, des de l’educació social, a enfrontar-nos a un prejudici que té a veure amb la construcció de la sociabilitat. Ens enfronta a certes creences en les que només determinats recorreguts poden donar un lloc a l’individuo en el social. Així, la clau del problema té que veure amb acceptar que la sociabilitat en l’home no està donada, no està predefinida, no és quelcom consubstancial a l’home que s’adquireix a través del treball o que resideix en l’essència de l’origen cultural de cadascú. La sociabilitat es construeix en cada època con les variables i contradiccions que li són pròpies. Per a fer un home actual a la seva època, com deia Gramsci, cada individuo ha de tenir un domini dels codis i instruments que li permeten transformar-la.

Des de la nostra experiència, podem afirmar que és possible obrir espais educatius en els que aquest fet pugui donar-se, però això no ha de fer-nos oblidar que la nostra pràctica professional està inserida en un escenari que ens obliga a obrir un horitzó crític en el que poder interrogar i desxifrar la nova complexitat del moment històric actual. Immanuel Wallerstein (6) ens recorda que la història no està de la nostra part. El seu devenir depèn de les nostres acciones. Està en les nostres mans. Cada petit canvi afecta al tot de manera irreversible. En mig de la inherent incertes, en un moment de transformació històrica tenim el deure ètic d’abastar un món relativament democràtic i igualitari. L’educació esdevé com una més de les eines possibles per aquesta aposta. Així, l’exercici de la nostra pràctica professional ha d’estar ancorat en el dret de tot ésser humà a prendre part de la societat de la seva època, fent possible així que la participació esdevingui justícia.




Cites:

(1) BAUMAN, Z.(2003): Comunidad. Madrid: Ed. Siglo XXI, Madrid
(2) BONELLI,L.: “Estallido en los suburbios”, Le Mode Diplomatique, disembre 2005
(3) BECK,U.: “La revuelta de los superfluos”, El Pais, 27 de novembre de 2005
(4) CASTEL,R.(2004): La inseguridad social Buenos Aires: Manantial
(5) ARENDT,H.(1989): La crisi de la cultura . Barcelona: Pòrtic
(6) WALLERSTEIN, I. (2005): “Una política de izquierdas para una época de transición” a Movimientos de resistencia al capitalismo global Monthly Review Edición de Barcelona, núm.3