6 mar 2012

Ocupació, ocupabilitat i retallades en el llenguatge

Article publicat el 27 de febrer de 2012 a www.social.cat


Darrerament hem pogut sentir pels diferents mitjans de comunicació les mesures que es pensen emprendre des de l'Administració per tal de combatre la situació d'atur en què ens trobem immersos. Encara que hem estat espectadors de primera línia, potser ens ha passat per alt un desplaçament del focus d'atenció que va de l'ocupació a l'ocupabilitat. Mentre el primer apunta a un desequilibri del sistema d'intercanvi social basat en el treball, el segon desplaça la nostra mirada al desajust de l'individu respecte el que necesita el mercat. Com es veu, es tracta de dues visions ideològicament molt diferents de la responsabilitat que se'n desprèn.
Fa poc he tornat a veure un clàssic del cinema, 'La sal de la terra', pel·lícula dirigida l'any 1954 per Herbert J. Biberman on es narra de manera magistral el neixement i desenvolupament d'una vaga contra unes condicions laborals i de vida impossibles. La pel·lícula m'ha permés recordar un fet que sovint oblidem: la inclusió social és una construcció histórica. Per tant, és en cada moment i situació que poden habilitar-se o no mecanismes que la facin possible. Cada época acaba definint les seves modalitats d'inclusió social i com nombra a aquells que s'hi queden fora.
Ens trobem en un moment de crisi i el primer problema és que algunes construccions socials que asseguraven la inclusió social están deixant de ser operatives. És a dir, cada cop serveixen menys per saber què ens passa i què podem fer.
Aquests canvis de significants, com en el cas de l'ocupabilitat per l'ocupació, apunten en direccions diferents per entendre i actuar vers el problema. Ara sabem que les retallades també poden ser simbòliques, del llenguatge que ens permet entendre-les i actuar. La retallada social també afecta el llenguatge amb què nombrem les coses. A mode de retallada simbólica, precaritza la nostra capacitat per problematitzar allò que ens passa, impedint-nos entendre que el que es presenta com a natural en realitat és un producte històric.
A més, cal saber que el terme ocupabilitat s'acompanya de la seductora i angoixosa il·lusió que tot és possible i que només depén d'un mateix aconseguir-ho. En aquest punt allò que es presenta com una oportunitat pot ser en realitat la major amenaça i una modalitat actual de segregació social. També per als professionals que acceptarien la renuncia a entendre el món en què viuen.

El PIRMI: canvi de paradigma en la gestió de la pobresa

article publicat a www.emprenem.ara.cat 12 de setembre de 2011


Hi ha motius importants per estar preocupats com a ciutadans. Durant les darreres setmanes s’han donat diferents esdeveniments al voltant del Programa Interdepartamental de la Renda Mínima d’Inserció (PIRMI) que ens afecten com a societat. No pel cost econòmic que suposa el programa sinó perquè s’encobreix l’aspecte fonamental: la modificació de la responsabilitat de l’Administració com a garant de la justícia social. I el que és més greu: l’alteració en un moment en què milers de persones no disposen de cap més mecanisme per aturar la seva caiguda a una situació de pobresa i d’exclusió social.

El PIRMI és un programa integral que contempla, a més d’una prestació econòmica, diferents mesures de suport personalitzat. Els destinataris són persones que, per diferents motius, no disposen dels mitjans suficients per atendre les necessitats essencials de la vida a la nostra societat. Podem dir que és l’última oportunitat de la qual ens dotem com a societat per assegurar la cohesió social. Es tracta d’un programa impulsat per la Carta Comunitària dels drets socials aprovada pel Consell d’Europa l’any 1989 i que té variants similars a tota la Unió Europea. Fa vint anys que funciona a Catalunya i la crisi actual, multiplicada pels efectes de la globalització econòmica i financera, ha provocat una ràpida caducitat d’alguns dels aspectes que s’hi contemplaven. Però precisament és a partir d’aquest punt que podem observar dues estratègies ben diferents per enfrontar-nos-hi: girar el cap i pensar que són les pròpies persones les que han de resoldre el problema que tenen o bé pensar que els reptes socials del segle XXI segueixen sent els nostres reptes.

Primer de tot potser cal recordar com les societats industrials de finals del XIX i principis del XX van introduir el que ara està en crisi i en aquell moment era una nova lògica: l’aliança entre la qüestió econòmica i la social. El pacte entre ambdues i el paper que els Estats van assumir com a valedors. Encara que no hem d’oblidar els grans desastres humans que el liberalisme econòmic va produir durant aquest període, també és cert que va permetre el sorgiment de diferents formes de solidaritat social que han perdurat fins ara (Touraine, 2005).

El fordisme per exemple, va ser una de les fórmules més clares per resoldre la qüestió social dins de la mateixa lògica productiva. És coneguda l’anècdota de Henry Ford quan al voltant dels anys vint del segle passat va duplicar el salari dels seus treballadors. S’ha fet córrer la idea que el motiu de fons era fer possible que els seus treballadors disposessin de poder adquisitiu per comprar els vehicles que ell mateix fabricava. La realitat estava ben lluny d’això. La introducció de la cadena de muntatge havia fet augmentar la producció però també l’absentisme laboral. Quan Henry Ford va doblar el salari dels seus treballadors no hi havia al darrera d’aquesta mesura cap ànim “humanista”. Només la voluntat de millorar la productivitat. El que sí que hi havia, i ara desapareix, era el marc d’un pacte entre la qüestió econòmica i la qüestió social. Aquest pacte era el que indicava el marge que ens donàvem com a societat per trobar solucions.

Doncs bé, aquest marc en el qual s’assegurava un lloc com a ciutadà a través del treball i, en el cas de persones en dificultat n’assegurava la seva protecció, està sent desmantellat. A l’economia ja no li preocupa si tothom troba o no el seu lloc a la societat, només si es millora la productivitat. Aquest és el canvi de paradigma: passar d’un marc de protecció i de garanties socials avalat per l’Estat a un marc en el qual la condició salarial i les proteccions socials a ella vinculada desapareixen. Pèrdua de la feina, pèrdua de la seguretat vinculada al treball i desaparició de les garanties socials.

Aquest canvi ve acompanyat d’un seguit d’estratègies que tendeixen a atribuir a la pròpia persona les causes de la seva situació. Retrocedeix el fonament de la justícia social i el seu lloc l’ocupa una proposta de rendiment personal de base econòmica. Es presenta amb un llenguatge pragmàtic, senzill, de gestió empresarial. En ell les persones deixen de ser ciutadans i passen a ser potencials recursos humans. Sense anar més lluny podem recordar que, quan el passat agost la Generalitat va voler revisar les adreces i situacions dels perceptors del PIRMI, en comptes de recórrer als professionals del camp social que s’han fet càrrec del programa i que coneixen la realitat de primera mà, va contractar a Randstad, una coneguda empresa de gestió de recursos humans. Sembla un senyal: a partir d’ara el que no cap dins la lògica de rendiment, senzillament no hi cap.

En tot cas, el viratge que va de pensar en les persones i en les situacions en què es troben a pensar des d’una lògica economicista, té el seu últim graó en la culpabilització de la persona de la seva pròpia situació. Introduir aquest element individualitzador a l’hora d’ubicar els processos d’exclusió social permet desvincular-los de les diferents oportunitats que cadascú ha tingut i dóna ales a les temptacions de retallar tot allò que no vinculi directament amb el rendiment empresarial. Culpar la persona de la seva situació de pobresa serveix per camuflar el canvi fonamental al qual estem assistint: els poders públics ja no volen seguir assumint com a pròpia la responsabilitat de garantir a tothom un lloc com a ciutadà. Ni a través de l’accés a una feina. Ni a través de la protecció social. Aquest és un greu problema perquè tot allò que l’Estat vol posar de “menys” li tocarà a cadascú de nosaltres posar-ho de “més”. Es preparen les bases per justificar la connexió directa entre exclusió social i factors de la personalitat, apuntant que les persones siguin integrament responsables de la seva situació.

És urgent obrir un debat ampli enlloc de precipitar solucions basades en la culpabilització de determinades persones i, així, justificar la seva expulsió dels mecanismes de protecció social. Aquesta dinàmica només serveix perquè no es pugui atribuir cap responsabilitat ni al propi mercat de treball ni als diferents governs (Cohen, 2006). És a dir, per desvincular les solucions polítiques dels problemes econòmics.

Bibliografia
Touraine, A. (2005): Un nuevo paradigma para comprender el mundo de hoy. Ed. Paidós, Barcelona
Cohen, D. (2006): Tres lecciones sobre la sociedad postindustrial. Ed. Katz, Madrid

Nuevo escalón en el retroceso social


El Periódico Martes, 31 de mayo

El fenómeno de las subastas voluntarias de trabajadores en determinados rincones de nuestras ciudades era del todo esperable, pero no por ello es menos trágico. Cada vez más, cientos de desempleados buscan desesperadamente un trabajo a cambio de lo que sea para poder mantener a flote a su familia. Dispuestos a rebajar sus pretensiones económicas y las condiciones de su trabajo hasta límites insospechados, rivalizan a la baja con otras personas tan abatidas como ellos. Seguramente, para conseguir un trabajo de explotación en el que quizá tampoco cobren lo acordado bajo amenaza de no tenerlos en cuenta en futuras ocasiones.

La situación me recuerda el pequeño estudio Discurso de la servidumbre voluntaria, escrito en el siglo XVI por Étienne de La Boétie, donde se analizan los motivos de la sumisión voluntaria a la tiranía. El autor se interroga acerca de los mecanismos por los que un solo hombre puede llegar a imponer su voluntad sobre todo un colectivo. No es exagerado pensar que actualmente nos encontramos ante una nueva tiranía: la del mercado. Y la pregunta vuelve a ser pertinente: ¿por qué tantos hombres aceptan someterse al nuevo feudalismo laboral?

A la vista de lo que ocurre, quizá sea verdad que la historia no es un recorrido de soluciones a problemas, sino una sucesión de diferentes reordenamientos de los mismos problemas. Así, los conflictos de fondo permanecerían presentes en todo momento y únicamente se encontrarían soluciones que se aceptan durante un tiempo como provisionales. A partir de ese planteamiento, quizá puede entenderse mejor que el equilibrio pactado entre los intereses del capital y los derechos sociales solo ha sido un orden posible entre otros muchos, y que ahora nos vemos forzados a revisarlo.

En cualquier caso, es imprescindible tener claro un aspecto: la subasta de la propia fuerza de trabajo no es solo una cuestión de abuso por parte de ciertos empresarios, que también. No se trata de un problema que afecta a determinados colectivos, aunque los más frágiles sean los más expuestos a sufrirlo directamente. No es tampoco una situación puntual o transitoria, a pesar de que nos encontremos en un proceso de cambio. La situación de las personas que hoy se someten a esa tiranía, más allá del drama personal, es la expresión de un cambio más profundo. Un cambio que tiene que ver con una variación en las cuotas de equilibrio entre el mercado y la protección social. Se trata de un cambio en las reglas de juego. Un cambio que ha venido con la intención de quedarse.

Se están sentando las bases de un nuevo marco que apunta a un aumento de la actividad económica no vinculada necesariamente a la ocupación. Menos aún a los derechos sociales. Se trata de un cambio de paradigma.

Un cambio que va a provocar de manera progresiva que muchos trabajadores desempleados y desesperados estén dispuestos a dimitir de sus propios derechos para poder asegurarse un ingreso económico. Podemos seguir pensando que eso a nosotros no va a sucedernos. Pero esa no es la cuestión. Lo que debe preocuparnos es la posibilidad de que se estén forzando las condiciones para crear un clima social en el que puedan darse nuevas servidumbres voluntarias. Un ambiente de dimisión social. Ante ese riesgo, son importantes iniciativas como la declaración Ni un paso atrás!, impulsada por un conjunto de plataformas ciudadanas, en las que se apunta la necesidad de no permitir retrocesos que faciliten nuevos (des)equilibrios ligados a una mayor precariedad y vulnerabilidad de las personas.